Carme Gómez: “Tots els nens són genis en potència”

De cara el cap de setmana, us proposem la lectura de l’article que ha aparegut aquesta setmana a la secció “Gent Corrent” de El Periodico de Catalunya, on entrevisten a la Carme Gómez que és una mestre de cicle superior de primària i s’inspira en escoles de l’ Índia per infondre pau i confiança en els alumnes.

Fa un temps va decidir de fer un viatge d’immersió cultural a zones molt pobres d’aquest país, i visitar diverses escolesAquesta experiència li va donar un xut d’energia i la va impregnar per no defallir i seguir endavant amb la seva tasca docent.

“Acumular coneixements no ho és tot”, diu la Carme Gómez, allà entenen l’educació d’una manera global, treballant tant a nivell físic, com emocional, intel·lectual i espiritual. “Els nens no tenen res, però tenen una vida interior més rica i estan preparats per afrontar moltes coses a la vida”, i això els fa tenir l’autoestima molt més alta, la base més important que cal que tingui tota persona per desenvolupar-se correctament i viure sense estrès.

A continuació us adjuntem tot l’article, que també trobareu al següent enllaç:

http://www.elperiodico.cat/ca/entre-tots/20171114/carme-gomez-tots-els-nens-son-genis-en-potencia-entrevista-el-periodico-pedagogia-6423983

 

Carme Gómez: “Tots els nens són genis en potència”

És un espectacle veure 25 nens de 10 i 11 anys recitant el mantra del Sol i la Lluna amb els ulls tancats i totalment concentrats. Però no som a l’Índia ni en una escola alternativa, sinó a l’aula de 5è B de l’escola Sant Ramon Nonat de Barcelona, on Carme Gómez (Barcelona, 1958) imparteix classes des de fa 30 anys.

–L’estiu del 2016 va fer un viatge a l’Índia que la va marcar.

–Vaig veure un cartell de Terrakia que anunciava viatges d’immersió cultural i un semblava fet a la meva mida: L’Índia i l’educació. Rere els passos de Montessori, Krishnamurti, Vicente Ferrer i Sri Aurobindo. Vam anar al sud de l’Índia, a zones molt pobres, i vam visitar diverses escoles. L’experiència va superar totes les meves expectatives. Va ser un xut d’energia que m’ha impregnat per no defallir i seguir endavant en la meva tasca docent.

–¿La meca educativa no era Finlàndia?

–¿Per què és la meca Finlàndia? ¿Perquè treuen molt bons resultats?

–Això és el que es valora al final, sí.

–Acumular coneixements no ho és tot. A l’Índia potser no sàpiguen tantes coses, però entenen l’educació de manera global i treballen l’àmbit físic, emocional, intel·lectual i espiritual. Allà els nens no tenen res, però tenen una vida interior més rica i estan preparats per afrontar moltes coses de la vida. Aquí tenim de tot, però ens falta ordre en el terreny emocional.

–¿Què la va sorprendre més del que va veure allà?

–El silenci. A la Fundació Krishnamurti vaig veure com 600 nens callaven respectuosament quan algú parlava, sense que ningú hagués de tocar una campana o dir xiiit contínuament.

–Aquí costa molt fer callar 25 nens.

–Aquí hi ha un estrès relacionat amb la falta de calma i de pau interior. Quan els meus alumnes entren a classe els poso música relaxant i apago el llum. Costa molt aconseguir el silenci, però al final s’adonen que les tasques els surten molt millor així que si entren com les cabres. Els he ensenyat el mantra del Sol i la Lluna i a vegades fem exercicis de ioga entre classes.

–A veure si diran que els adoctrina…

–¡Llavors fa molts anys que adoctrino nens! [riu] Es tracta de fer-los baixar les revolucions perquè s’asserenin i aprenguin a gestionar les seves emocions, a ser més empàtics, a escoltar-se entre ells, a adquirir autoconfiança… ¡Ho necessiten!

–¿Van baixos d’autoestima?

–És una de les principals causes de l’estrès en els nens, perquè pensen que no seran capaços de fer les coses. Els estem sobreprotegint i això els impedeix créixer. Hem de deixar que s’equivoquin, que caiguin i que es tornin a aixecar.

–¿Vostè sempre havia pensat així o tot va ser arran del viatge a l’Índia?

–Sempre he sigut una mica així, però el viatge ho va multiplicar per deu. Per exemple, he dit moltes vegades que els nens no s’aficionaran a la lectura si els fem llegir perquè toca; si no en tenen ganes, no llegiran.

–¿Com fer-ho llavors?

–A l’Índia vam visitar una escola Montessori, que s’organitza per racons. Hi ha el racó de la ciència, de la llengua, de l’art… Els nens han de passar per tots, però poden escollir el que els vingui de gust en cada moment. Això facilita l’aprenentatge i els dona un nivell d’autonomia i de llibertat que els serà molt útil en la vida. ¡Jo trauria tots els pupitres i les cadires de l’aula!

–¿Què li agrada més de ser mestra?

–M’ho passo molt bé amb els nens. Tots són genis en potència, cada un amb el seu tipus d’intel·ligència. Són molt fàcils de motivar, però també t’ho has de treballar. El més important és observar; no cal que els ensenyis res, només has d’acompanyar-los.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *